Aquí l’escenari xiscla i s’omple de fruits, renovat per una alenada lírica que els rellotges no encerten a vigilar. Pep Bou és un mim excel·lent que té els braços prou llargs per a assolir el blau de la llunyania. Ha triomfat amb les bombolles, flors de l’aire, onades impossibles per a l’aigua mateixa. Aquesta poètica de les bombolles de sabó, equivalents a les paraules, és obra del seu enginy. On dimoni podem inscriure aquest espectacle insòlit? No es tracta tant de la màgia operativa com de poetitzar l’efectivitat del joc de les bombolles.